Tercer viatge...

Sembla mentida que hagi passat tan de temps. Mig any, des que vam fer el viatge que va canviar les nostres vides per sempre.
Sovint hi penso. Per nosaltres va ser un viatge molt dur, amb molts entrebancs, però ,sembla mentida, el temps tot ho suavitza i ara hi penso amb enyorança.
 Recordo quan vam sortir de la casa cuna, quan ens vam acomiadar. Les seves cuidadores ens deien: "estimeu-lo". Baixàvem les escales embolicats pel fred extrem que ens esperava a la porta. Jo estava contenta i angoixada alhora. Una barreja estranya. Havia esperat aquest moment tant de temps... Tenia, però, el cor encongit perquè el nostre petit tenia por, molta por. Ho deien els seus ulls. Vam pujar al cotxe i ens van fer baixar al cap de poca estona per fer-li les fotos del passaport. Ell estava tan esporuguit que em feia patir marejar-lo gaire. Quan vam acabar vam anar directes cap a l'hotel. Per fi... tots tres junts! El nostre bunyol només volia coll i coll de la mama. De dia i de nit... Vam passar uns dies tancats en aquella habitació d'hotel, veient com nevava a fora. No ens vam atrevir a sortir amb ell amb una temperatura de 30 sota zero... Se'ns va fer etern...
Vam agafar l'avió amb la incògnita de com respondria el peque durant les 8 hores de vol fins a Moscou. Es va passar l'estona dormint, cosa que ens va fer sospitar que tenia febre. Li vam donar antitèrmic i res, la febre continuava. I el Lluís, amb mal al peu, cada cop més, d'una relliscada en una placa de gel just abans de pujar l'avió. Jo m'enfilava per les parets!
Un cop a Moscou vam passar molt mala nit perquè la febre del xic no baixava de cap manera, al contrari, s'anava enfilant cada cop més. Estava a 39 i escaig... Finalment, al matí, va venir un metge d'urgències. Va passar tot el matí amb nosaltres. El va punxar, però la febre no minvava. Després de no sé quantes hores va trucar a una ambulància. El metge que ens havia atès d'urgència ens va acompanyar a l'hospital. La feina que vam tenir perquè ens deixessin quedar.Vam presenciar una baralla de valent entre ell i les doctores que no ens volien perquè no teníem els papers del petit fets i deien que "com sabien elles que el nen era rus...". Nosaltres no enteníem res! Jo només pensava que allò no em podia estar passant a mi. Crits i més crits. I el nen, al meu coll, molt dèbil... Vam haver d'esperar molta estona i jo només tenia ganes de plorar. Estava molt i molt malaltó.
Finalment ens van donar una habitació. El Lluís va haver de marxar (coix total, el pobre...) i jo em vaig quedar amb el D. Vam estar cinc dies allà dins. Va estar molt malalt. Hi va haver moments que m'ho veia molt mal parat i cridava a les doctores perquè se'l miressin. No hi havia manera d'entendre'ns. N'hi havia que tenien paciència, d'altres passaven de mi... Vam coincidir a Moscou amb una parella que també venien de Jabárovsk amb el seu petit. Els coneixíem del segon viatge. Encantadors! Ella parla rus i hi va haver moments que la vaig trucar. Parlava amb els doctors i després m'ho explicava. Ens va ajudar MOLTÍSSIM!
Els dies costaven de passar en aquella habitació. Per sort teníem una finestra molt gran. Vèiem una plaça carregada de neu. Gairebé nevava cada dia. I la gent passava molt abrigada amunt i avall. Un espectacle preciós.
Quan era l'hora que arribava el Lluís em posava tan contenta... M'emociono quan hi penso! Li deia al D. "Ja ve el papaaaa...". Només es podia quedar tres hores al dia. Em passava volant aquella estona.
 Ens van fer quedar dos dies més i fins el dia abans no sabíem si podríem marxar. Quan ens van dir que sí, que marxàvem, no m'ho podia creure. De l'hospital vam anar directes a l'aeroport. A més, vam coincidir amb la parella de Girona i el seu peque. Estava boja d'il·lusió. Em va agradar tant coincidir amb ells a la tornada!
L'arribada va ser tan emocionant... A l'aeroport, família que no esperàvem... ufff! Quina il·lu!!! Estàvem tan contents i cansats a l'hora...
Hi van haver moments molt durs, però ara els recordo amb afecte, perquè al cap i a la fi vam arribar amb el nostre nen a coll.
Donem gràcies cada dia per tenir el nostre bunyol amb nosaltres. És el millor que ens ha passat mai. És màgic! I ara, a més, el puc gaudir a cada moment perquè m'he quedat sense feina. Una putada, després de més de dotze anys..., però no podia ser en millor moment! Tinc tot el curs per davant per estar amb ell. Un regal. Allò que diuen que "no hay mal que por bien no venga" en el meu cas és així. Al matí gaudeixo de la família al complet, a la tarda anem al parc, al bosc o a on calgui amb el D i a la nit, quan dorm, aprofito a fer petits encàrrecs d'il·lustració infantil (si a algú li interessa...jeje). Ara per ara, què més puc demanar?