Us ensenyo fotos de l'entrada de la casa cuna nº 2 de Khabárovsk. Dimarts, dia 4, hi vam entrar per primera vegada. Allà hi vam trobar el nostre bunyolet. Esperem que tot flueixi i que no haguem d'esperar més del que ens han dit per anar-lo a buscar. El temps d'espera és de 4-5 mesos, sinó sorgeixen problemes.
Ens deixaven visitar-lo tres hores cada dia. Hi anàvem de 10h a 11h i de 13h a 15h. Sembla que hem tingut sort perquè hi ha parelles que només els deixen visitar-los mitja hora al dia, que és molt poquet. A nosaltres, les tres hores ja ens semblaven poc...
La casa cuna, la veritat, es veia neta. Cada dia vam tenir contacte amb la resta de nens/es. Ens deixaven entrar i veure com canviaven al nen. Dos dies em van deixar donar-li el menjar... Em van posar un davantal, un mocador al cap i ala... a donar-li les farinetes! S'ho va menjar de conya, no vegis com obria la boca... perquè normalment no era allò el que menjava, sinó una pastarada verda que feia una pudorota... Ens deien que no tenia gaire gana i que plorava molt per menjar... Clar... I jo també ploraria, no et fot!
També vam posar-lo a dormir un parell de dies. Hi havia mil bressols i molts nens/es a dintre dormint.
De fet, les cuidadores van ser molt amables amb nosaltres, no ens podem queixar. Però clar, la seva feina es limita a canviar-los quan es fan caca, a donar-los-hi el dinar i a posar-los a dormir. Jo m'emporto imatges d'allà que no se m'oblidaran en la vida... Trenca el cor que ningú els canti, ni els acariciï, ni els agafi a coll...
M'entristeix pensar que tot aquest temps allà engrandirà mes a mes el seu buit afectiu...
El viatge se'm va fer molt dur, sobretot els primers dies. Hi ha coses que van sorgint amb les que no comptaves i per les quals no vas preparat. Vas carregada d'il·lusions, però també de pors i neguits que en depèn quin moment et bloquegen. A final de setmana tot es va anar recol·locant i ens va quedar bon gust de boca. A més, allà, a Khabárovsk, vam conèixer dues parelles que anaven a buscar els seus fills/es, i ells van ser una de les notes de color del viatge. Tens taaaant a compartir amb ells. Em va encantar conèixer-los i esperem mantenir-hi el contacte, encara que no estaven a la mateixa casa cuna que nosaltres...
Ara només espero veure córrer el rellotge i fer les 8 hores d'avió de Moscú a Khabárovsk per poder tornar a veure el seu somriure...
Bufff, Sandra!! tinc un nus a la gola...i moltes ganes de conèixer al nostre nebodet!!! Núria.
ResponEliminaHola Sandra,
ResponEliminaque us puc dir... FELICITATS !! En les teves paraules es pot notar la felicitat de coneixer al vostre "bunyolet" (m'encanta aquesta paraula...) i al mateix temps, també es nota la angoixa d'haber-lo de deixar allà. Espero de tot cor que els 4-5 mesos d'espera es transformin en tant sols 2 o 3 (que és el que ens han dit a nosaltres que triguen a Chitá).
Sandreta!!! Que dir-te...????
ResponEliminaM'ha encantat l'entrada, ja veurás com el temps passa ben de pressa i d'aqui a no res estás una altre vegada a l'avió. Aquest procés és molt dur però un dia mirarem enrere i només pensarem amb les coses boniques que vam viure.
M'alegro de que poguessiu donar de menjar, possar-lo a dormir,... crec que es algo molt enriquidor per tots, per vosaltres pero sobretot, pel vostre "bunyolet".
Un petó enorme i estem en contacte.
Sandra,
ResponEliminaPer mi, va ser molt dur, després de la tornada, quan ens van dirque en 3 mesos, aniriem a buscar-la i aquesta trucada no arribava. I que dir-te, ara aquí desde vladivosotok, tambés és força dur. Però estem en el camí per aconseguir-ho. Força i molts ànims.
Sandra me imagino el trago de ver allí tanto buñuelo sin que nadie les dé una caricia y les diga una palabra bonita.Ya verás como ya mismo estás volando para recoger a su buñuelillo.Besitos
ResponEliminaHola, Núria, cunyà! Benvinguda!!! Nosaltres també tenim ganes de veure el vostre petitó! Dissabte ens veiem, eh?
ResponEliminaGràcies a tots i totes pel vostre suport i, aixó, a veure si el temps corre. Quan penso que encara no han passat dues setmanes des que vam arribar...
Abraçadotes!
Hola Sandra...la verdad es que debe ser muy duro tener en brazos a tu hijo y no poderlo sacar de allí...pero ahora ya lo conoces, ya lo has podido achuchar y dentro de poco estará con vosotros para siempre!!!
ResponEliminaMuchos besitos, Ester
Chiquitina!!!! que ya estáis en la recta más final de todo el proceso. Lo más duro es hacer pasar estos meses rápido para regresar a por vuestro hijo.
ResponEliminaBesos.
Sandra, que be!!!!! Na Nuri esta encantada i jo també quines noticies més xules!!!!!! i que be que pugeu haver fet tot allò, donar-li de menjar, veure´l.... quina enveja mes bona que tenim.
ResponEliminaMoltes felicitats i un peto des de s´illa
FELICITATS PARES!!!!!!!!!!!!!
ResponEliminaAviat ens trobarem i podrem gaudir de tot el procès i les engoixes de tot aquests temps...
UNA FORTA ABRAÇADA!!!!!!!!!!!
Aquest anònim... Ets tu, Ana? Suposo que sí! Benvingudaaaa... Aquest dissabte ens trobem... En tinc unes ganes! Abraçadoteeees!
ResponElimina