Estaria bé, a la vida, tenir a disposició un botonet que et donés l'opció de parar. Per uns dies, per unes hores..., un temps, vaja! Segurament jo, ara mateix, el pitjaria. I no és que no vulgui que corri el temps, no, perquè el temps que s'escorre ens acosta al nostre fill, està clar... Només m'agradaria parar per fer una respiració profunda i agafar embranzida per continuar el camí! Però la vida no t'ho deixa fer això..., el món va girant i girant sense parar i sinó t'agafes fort en una d'aquestes voltes pots acabar nafrat i tot.
Ja ho veieu, no he tingut bon dia... Si fos un cargol avui només en veuríeu la closca, estaria ben amagat al fons de la caseta!
Bufff... I la meva medicina no arriba fins a quarts de 12, se'm farà etern! El meu xurri m'ho cura tot... Quan estic trista, no sé com s'ho manega però m'acaba fent riure. És un sol de juliol aquest home!
A veure si d'aquí a pocs dies ens truquen els de l'ecai i ens donen una alegria assignant-nos regió... Tant de bo!
Hola Sandra.
ResponEliminaAquest camí emocionalment es tan difícil...es passen èpoques eufóriques, dies dolents, dies encara més dolents....dies bons....aguantar tot aquest d'alta baix no és gens fàcil.
I sembla que ningú enten el que estas passant oi?? refúgiat a casa teva si ho necessites i no treguis el cap per a res...
Les coses van passant, un dia d'aquests fins i tot un dia d'aquests dolents us trucaran i us donaran una gran alegria!!! per que això va així!! tan de bo sigui aquest dilluns mateix!!! molts ànims preciosa!!!
La vida, ens canvia amb qüestió de segons per lo dolent i per lo bo! Així que vinga ànim amunt, que tot passa, i d'aquí poc ja estaré llegint, que esteu a punt de conèixer el vostre fill@
ResponEliminaSandreta, jo... no m'agrada que estiguis xof. Aquests dies he estat una mica desconectada... amb els nervis de dilluns no he parlat gaire amb ningu i amb tu tampoc. Pero, estic aquí eh? Que t'estimo xiqui!!
ResponEliminaUna super abraçada i un petonàs gran!
Carmen
Sandruski, vinga nena!!! Es normal estar una mica xoff de tant en tant, com diu l'Eva, passem dies de tota mena en aquest procés, bé com qualsevol mare quan espera el seu fill, i es que nosaltres no estem embarassades físicamente pero si que estem embarassades del cor i l'ánima, i les nostres hormones estan com boiges, jejeje Aixi que agafat uns dies i si necessites estar una micona trista tens tot el dret!!! pero que sapigués que estem aqui fen-te costat, ok? Un petonás enorme
ResponEliminaSou un encant! Moltes gràcies pels animitus, wapes! Krmentxu, dilluns pensaré molt en tu, no ho dubtis!Com et trobaré a faltar aquests dies... Et vindrem a veure amb la Tote, eh? Jo també t'estimo, bonita!
ResponEliminaÁnimo Sandra!!! Son normales estos días... pero... qué bien que tu chico te "recupere"!!! Cruzamos los dedos para que esa agnación llegue protito!!! Un besote!
ResponEliminaSandra, bonica!!!!!!! La vida és així.Moments bons i d´altres no tan bons.Només pensa en el que us ha d' arribar......Molts petons. Ja saps que malgrat la distància sempre estas en el meu pensament.Eva
ResponEliminaHola Sandra!
ResponEliminaJa sabem que qui espera desespera els dies es fan eterns, però encara que sigui un tòpic en el moment que menys et pensis et donaran la notícia de l' assignació, que serà molt aviat ja veuràs.
No et puc dir que no et desanimis perque tots ho estem passant aquests alts i baixos en aquest llarg procés, però si donar-te molts ànims per seguir i que quan sàpigues la regió tindras un "subidón".
Una abraçada. Fins aviat
Gràcies a totes! La setmana passada va ser dolenta, però aquesta l'he començat una mica més animada! Una súperabraçada, boniques!
ResponElimina